Quan la democràcia es torna fràgil

Hi ha moments en la història en què una societat percep que alguna cosa està canviant, però encara no sap com anomenar-ho. Vivim un d’aquests moments. Les guerres, la desigualtat, la crisi de confiança en les institucions i la polarització política estan transformant les nostres societats i posant a prova les democràcies. En aquest escenari, reapareix una preocupació que semblava superada: el retrocés de les llibertats i la normalització dels discursos autoritaris. No és només una sensació. Freedom House va assenyalar que el 2025 es va registrar el vintè any consecutiu de retrocés de la llibertat global, mentre que V-Dem ha advertit de l’expansió dels règims autocràtics. Aquestes dades ens obliguen a mirar el present amb preocupació, però també amb rigor: populisme, conservadorisme, extrema dreta i autoritarisme no són conceptes equivalents. Els EUA exemplifiquen aquesta tensió. Una de les democràcies més antigues del món viu una forta polarització i un conflicte creixent al voltant de les institucions, els mitjans de comunicació, la immigració i els límits del poder presidencial. No significa que hagi deixat de ser una democràcia electoral, però evidencia que cap sistema és immune a l’erosió institucional. A Europa, el creixement electoral d’Alternativa per Alemanya (AfD), l’ascens del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen a França i el govern de Giorgia Meloni a Itàlia reflecteixen realitats diferents, però comparteixen un debat sobre identitat, sobirania i poder. La pregunta és inevitable: fins a quin punt poden resistir les democràcies quan una part de la societat deixa de confiar en les seves institucions? A l’Àfrica, diversos cops militars han substituït governs civils per juntes que justifiquen les seves actuacions en nom de la seguretat, l’ordre o la lluita contra la corrupció. Al Brasil, la polarització posterior a les eleccions de 2022 i els atacs contra les institucions van posar a prova la capacitat de l’Estat per protegir el resultat electoral i l’ordre constitucional. Tots aquests casos recorden que la democràcia necessita institucions capaces de defensar les regles comunes. Perquè les democràcies rarament desapareixen d’un dia per l’altre. Sovint es debiliten des de dins. Primer es qüestiona un tribunal perquè una sentència incomoda. Després es presenta la premsa independent com una enemiga i es desacrediten les institucions que posen límits al poder. L’oposició deixa de ser un adversari legítim i es converteix en una amenaça. Les minories són assenyalades com a culpables dels problemes socials i la mentida es normalitza. Finalment, arrela la idea que només una mà forta pot posar ordre. Aquesta és una de les qüestions que més ens haurien de preocupar. No perquè qualsevol líder contundent sigui autoritari, sinó perquè la història ens ensenya que l’erosió dels principis democràtics pot avançar més ràpidament del que imaginem. Defensar la democràcia no consisteix únicament a celebrar eleccions. També significa garantir la independència judicial, protegir la llibertat de premsa, respectar les minories i entendre que l’adversari polític no és un enemic. Una democràcia sòlida necessita institucions fortes, però també ciutadans que hi confiïn. I aquesta confiança no es pot exigir: s’ha de guanyar amb transparència, responsabilitat i capacitat de resposta davant dels problemes reals. La democràcia no és perfecta, però té una virtut extraordinària: permet canviar les coses sense destruir-ho tot. Aquesta possibilitat és una responsabilitat compartida entre governs, institucions, mitjans de comunicació, partits i ciutadans. La història no és només allò que va passar, sinó també allò que decidim no repetir. La democràcia no és invulnerable: es defensa cada dia amb llibertat, memòria, cultura, institucions i pensament crític.